Març: dilluns 2 – diumenge 8

Sor Milagros

Sor Milagros Rejo, a Douandé, Camerun

Qui m’ho havia de dir? Dinava a casa dels meus cunyats quan puja la portera per dir-nos que una monja, de nom Milagros, demana per mi. ¿Milagros? No se m’acut ningú, però que pugi. I quina sorpresa, sor Milagros, la monja que va cuidar l’Abelard els últims dies de la seva vida! La sorpresa i el goig són grans. “¿Y cómo nos ha encontrado?” “La Providencia”, ens contesta amb fe ingènua. No cal dir que evoquem aquells dies, i el bon record que, malgrat tot, ens va quedar. Ja al vespre i a casa obro el llibre en el que vaig publicar el diari amb el que anava seguint els passos de la malaltia. “Sor Milagros i sor Herminia –vaig apuntar– amb la seva delicadesa acompanyen l’Abelard en aquests moments decisius”. I afegia: “Enfront del sofriment l’única resposta és l’amor”. Dàleshres ençà ha passat molt de temps, l’Abelard ja és a l’altre món, sor Milagros a Yaoundé (Camerun), i nosaltres, aquí. Distants; separats. Però la comunió d’aquells dies permaneix; per això l’inesperat retrobament ha e stat una festa.

Investigació decebedora

Aguanto una bona estona la retransmissió de la intervenció de Jordi Pujol Ferrusola a la tele, en la compareixença a la comissió d’investigació del frau i de la corrupció. Un cop més, en quedo molt decebut. Decebut per la manera fatxendosa amb què Jordi Pujol júnior es vanta pels diners que ha fet. I decebut per l’actuació dels polítics; no només pel pobríssim paper que fan, sinó per la virulència amb què actuen. Més que una investigació de la veritat dels fets sembla un acarnissament. Una revenja. Trist exemple, per als televidents que segueixen l’emissió. Si alguna cosa els preocupa, és la poca alçada moral que contemplen en els polítics i en massa persones de la nostra societat.

ICV equivoca el rumb

En l’entrevista que Sara Muñoz em va fer per al Diari de Santa Coloma li vaig dir que si ICV no posa en el programa de les eleccions municipals com a objectiu destacat la independència de Catalunya, no els votaré. De fet ja fa temps que vinc manifestant el meu desacord amb la seva posició davant del procés que viu Catalunya, com també per l’enfrontament que amb tanta agror sosté amb el president Artur Mas. Que ara s’hagi definit per una tercera via que és “impossible” ho trobo fatal. Amb uns partits espanyols que mai reconeixeran la nació catalana, ¿com creuen poder pactar, “d’igual a igual” un estat sobirà en una Espanya confederal? Aquesta opció torpedina el procés sobiranista. ¿Ho fan per por de perdre vots? Addueixen que respecten l’opinió dels indecisos i dels qui no estan per la independència. Però, si creuen que és bo que Catalunya esdevingui un estat lliure i sobirà, ¿no haurien de treballar per esvair els dubtes dels qui en tenen, i explicar els avantatges de la independència als qui no ho creuen?

Recuperació de la vinya

Una recuperació simbòlica però d’efectes molt positius perquè, encara que sigui d’una extensió de terreny escassa, l’operació té la virtut de recuperar la memòria d’un passat colomenc, no massa llunyà, i d’acostar-nos a les arrels pageses, que durant segles han conformat el nostre país. Dies enrere vaig tenir ocasió de parlar-ne amb la Núria Parlon, la nostra alcaldessa, i li vaig demanar que no s’aturin amb la vinya acabada de plantar, sinó que estenguin la idea a les vinyes perdudes que hi havia a molts terrenys del parc de la Serra de Marina –sobretot als entorns del monestir de Sant Jeroni de la Murtra i de les grans masies de Can Alemany, la Pallaresa i Can Butinyà, tal com ja va proposar el primer Ajuntament democràtic a l’encarregar a l’arquiecete Miquel Vidal el projecte del parc de Sant Jeroni. Si encara avui passegem per aquells indrets, actualment erms, hi descobirem vells ceps que, de tant avorrits, s’han tornat bords.

Mirades colomenques

Dimecres vaig ser a la inauguració de l’exposició de fotografies dels colomencs Sergio Mas, Mariano Pérez, David Arcega i Rubén Vaquero a l’espai educatiu Loli Bocanegra, seu del Casal del Mestre. Un nou local, al barri del Fondo, obert al carrer Sicília, un carrer pel que transiten molts veïns que es pregunten què s’hi fa en el lcal. Penso que de mica en mica el centre anirà sent conegut i de ben segur que la gent se’l farà seu. A la inauguració de l’exposició hi vaig retrobar persones de quan jo era a la parròquia de Sant Jan Baptista. Em fa il•lusió pensar que des del nou espai de la Biblioteca del Fondo, on hi tinc un peu, podrem organitzar més d’una activitat, conjuntament amb el Casal del Mestre, pensang en tants nus veïns i veïnes que han aribat al barri.

Escapada al Pirineu

Capvespre, paisatge que veig tot just sortir de lapensió rural

Acabo la setmana al Pirineu, a la muntanya dels afores de Ribes del Freser. Vaig estar dubtant marxar perquè l’Àlex m’havia convidat a la reunió de dilluns per parlar de la política municipal. M’hauria agradat ser-hi, però hi ha moments que haig de suspendre l’agenda, l’encadenat de fets que ens reclamen insistentment. Haig de confessar que valorola participacíó en les activitats que es fan a favor de la nostra ciutat, però un ha de saber dir no, per no perdre el fil del propi camíi. Aturar-me, com fa Julio Enrique amb els seus jugadors, per mantenir-me “fresc” i il•lusionat. I tirar endavant les coses de les que m’ocupo sense oblidar que el més important és “viure”.