Recull d’articles que Jaume P. Sayrach va escriure referits a l’Església, en el període que va culminar amb el Concili Vaticà II. A Santa Coloma, l’anhel de reformar l’Església es va viure amb una intensitat peculiar. L’any 1965 van arribar a la ciutat quatre joves capellans amb la missió de fundar quatre noves parròquies. Passats ja força anys, són nombroses les persones que es pregunten en què va consistir l’anomenada “reforma” de les parròquies de Santa Coloma. Els capellans que van arribar el setembre del 65, juntament amb els vicaris que ja eren aquí, i que vivien el mateix esperit, més els capellans que van arribar de seguida, van sorprendre la població per uns canvis que van desconcertar a molta gent, fins al punt que hi va haver ciutadans que els van titllar de comunistes.

El llibre té l’interès que ens posa a l’abast uns escrits que no són d’avui, sinó de la mateixa època de la reforma. L’obra es composa de set capítols. Comença amb el primer, que recull una col·lecció d’articles sobre la fe i l’Església publicats a la revista Grama, pensats per a un públic de la popular revista que no pertanyia a l’Església, sinó que era un públic heterogeni, amb forces persones indiferents a la religió. En el segon capítol es recullen els articles que tracten de la parròquia inserida en un barri obrer. Ressalten la urgència del comprimís social per treballar amb els altres ciutadans en la construcció d’una societat més humana i més justa. Això, en temps de dictadura, tenia fàcilment aspectes subversius. En el tercer capítol es recullen una sèrie d’articles que parlen de la reforma dels sagraments. És sabut que les parròquies de Santa Coloma van dur a terme un intens treball per separar els sagraments de la rutina social, i per ajudar els ciutadans a sentir-se lliures davant d’una tradició que venia imposada per segles de predomini de la tradició catòlica. El quart capítol tracta directament de la qüestió del compromís dels creients a favor de la societat civil. El capítol cinquè es consagra a la JOC, el moviment que tant d’èxit va tenir en la joventut colomenca. El capítol sisè dóna fe de la crisi del tipus tradicional de ser capellà, amb entrevistes a dos dels capellans que es van casar, i amb una explicació de perquè uns altres van entrar a la política activa, fins al punt que un d’ells va ser elegit alcalde i el mateix autor del llibre, regidor de l’Ajuntament. El capítol següent es dedica a tres capellans, la vida dels quals és molt diferent, però tenen en comú la fe.

Amb escrits breus, col·locats abans de cada capítol, Jaume P. Sayrach fa una petita reflexió sobre el significat del tema respectiu. Són reflexions que situen els escrits en el seu marc històric, i no hi falta en més d’un cas l’autocrítica, encara que el que més li interessa és remarcar els aspectes que creu que avui continuen tenint vigència. Perquè, com diu en començar el llibre, si bé pretén contribuir a la memòria històrica d’una època molt interessant de l’Església a Santa Coloma, el que més li preocupa és que se’n treguin, avui, les lliçons pertinents, en uns moments en què l’Església viu un temps de desconcert i desorientació. A temps nous, opina Jaume P. Sayrach, cal trobar camins nous: no anant cap enrere sinó desenvolupant les intuicions viscudes en anys de renovació, com va ser el període marcat pel Concili Vaticà II.

L’Esperança d’una Església pobre i evangèlica
Jaume P. Sayrach
Edicions Fòrum-Grama, 2008
DL: B-5.533.2007