Estant confinat he rebut la notícia de la mort del meu amic Santiago Tintoré. Un amic de primera hora, recordat sempre i, tot i que els camins ens haguessin separat, sempre l’he sentit molt proper i ens hem trobat en els moments forts de les nostres vides. Es pot dir que era el primer amic que feia quan ja em vaig sentir adult, en sortir dels vuit anys d’internat a collegi i iniciar els estudis a la Facultat de Medicina. Amb ell havia coincidit a la Congregació Mariana dels Jesuïtes i de seguida m’hi vaig unir, en reconèixe’l entre els alumnes de la facultat. Ell anava un curs superior al meu.

Els nostres camins es van separar però sempre l’he estimat molt, i en els moments més importants ens hem trobat. Jo el vaig casar i ja més cap aquí, quan el seu fill va morir ofegat al mar en cedir la seva jaqueta salvavides al company quan la barca en la que anaven s’enfonsà, vaig ser al seu costat i sempre més hem viscut el fet, compartint el sentit tant positiu amb el que el Santi ho va viure. Ja la nostra amistat des dels inicis presagiava l’alt nivell en el que les nostres ànimes es trobarien. La primera sortida que vam fer va ser una excursió al santuari de Bellmunt, un dia tremendament plujós, però que a mi m’encomanà l’amor a la muntanya.

El Santi tenia la mateixa edat que jo. I va assistir a la festa que la gent del Fondo em van fer en complir els 90 anys. Li va agradar molt el lema que van posar a l’acte, que era “Fer camí”, i va dedicar-me unes boniques paraules remarcant que els dos havíem cercat el mateix objectiu: servir la gent, fer bé als altres –va dir–, ell atenent els cossos i jo les ànimes.

Era un dir. Ell, com a metge humaníssim i savi va atendre la salut de les persones, que condiciona enormement la salut de les ànimes!