‘

Ahir al matí em donaven d’alta desprès de deu dies sencers tancat a l’habitació, sense poder sortir, i amb un mínim de contacte amb algú, com l’encarregada que em portava la safata amb l‘esmorzar, el dinar i el sopar. ¡La finestra, com l’única via d’escapament! I això sí: amb el mòbil i l‘ordinador per anar a on volia, per arribar fins i tot a veure el forat negre, no sé de quina llunyaníssima galàxia.

M’ho he passat bé. He fruit del temps, una de les coses més valuoses que tenim a la terra. Pertorbat, això sí, per estones d’ensopiment i el cos adolorit, com si m’haguessin donat una pallissa.En realitat ha estat una afecció molt dèbil, una covid al dir dels metges com un constipat fort. Però la ment ha anat més enllà: evocant el passat –aquí  a la residència als inicis de la pandèmia i en pocs dies hi va haver més d’una vintena de morts–, i pensant en el futur, que cada cop tinc més a la vora: els dies que vindran, que estaré malalt no perquè em confinin sinó per marxar .

Un pensament molt saludable que et du, en certa manera, a recuperar el teu passat, sospesant la riquesa que és tota vida, i que t’insta a arreglar algunes coses que encara tens pendents. Un temps que intentes més que mai endinsar-te en el misteri del més enllà, que jo, com a creient, contemplo com l’assoliment de la plenitud personal, en la qual hi entra el retrobament amb les persones amb les que has fet camí i –cosa que m’il·lusiona molt– conèixer, per fi, el misteri de l’univers.

La conclusió és que amb l’esperit lliure no hi ha manera de confinar del tot una persona.

‘