Quan mor un amic o una persona coneguda et preguntes si hi ha un cel, on el seu esperit -o el seu alè vital, que deia el Dant– ha anat. Però amb una mirada més terrenal, i amb l’esperança que la humanitat no tardi gaire a esbrinar-ho, ens preguntem si hi ha vida en algun altre planeta. Uns temps enrere sovint els mitjans de comunicació ens parlaven dels ovnis (objecte volador no identificat), i de possibles alienígenes que els menaven, però els científics concloïen que en la immensa de casos es tractava de fenòmens naturals, amb una peita excepció, de casos que no s’identificaven perquè els nostres aparells tècnics no havien evolucionat prou.

Una altra cosa és l’interrogant que planteja la ciència. A l’univers hi ha moltíssimes més galàxies com la nostra, amb milions d’estrelles. I segons diu Michel Mayor, Premi Nobel de Física 2019, “Almenys deu haver-hi uns 200 milions de llocs favorables a tenir vida” (entrevista d’Antoni Bassas, diari Ara de fa uns dies).

Què pensar, o què sentir! davant la possibilitat que existeixin éssers vius en algun altre lloc del cosmos? Diria que la primera cosa és una enorme curiositat. ¿Es tractaria d’éssers intel·ligents, d’alguna manera semblants a nosaltres? I preguntes com aquesta: de per sí ¿la matèria està planificada de manera que el seu horitzó sigui produir la vida, i una vida intel·ligent? O com aquesta altra: ¿on quedem els humans, que sempre ens hem considerat el centre de l’univers? La nostra història ¿seria com un petit conte –els països, la ciència adquirida, la religió..– al costat  de la vida d’éssers immensament més evolucionats que nosaltres?

¡Quantes preguntes per rumiar i per coneixe’ns!

‘