Em pregunto com era el Déu de Jesús, com l’imaginava. Jesús havia estat educat en la tradició judaica i la imatge que tenia de Déu era la de la Bíblia: la de Déu compromès amb el poble d’Israel, amb qui compartia la història amb un protagonismes intens, com quan separà les aigües del riu perquè el poble jueu pogués escapar del egipcis, nomenant el reis o deposant-los. El món d’Israel –el poble escollit– era relativament petit, el marc en el que es movia no s’estendria gaire més enllà de les fronteres del l’Imperi Romà

La imatge més cabal d’aquest Déu de Jesús seria la de l’Amo del mas de la meravellosa paràbola del fill pròdig. Té cura de tot, de l’educació dels fills, de la tria dels bous que han de sacrificar per celebrar que el fill rebel ha tornat a casa… Aqueta semblança de Déu queda ben fixada en la principal oració del Pare Nostre. El Déu del Regne de Déu que Jesús promogué en la provinciana Galilea, encarregà als seus deixebles que l’estenguessin per tot el món. Un Regne de caràcter molt religiós i humà, al qual sens dubte Jesús arribava fàcilment contemplant la bellesa i la bondat de la natura.

Però ara que l’explosió de l’univers i el domini de la ciència ha desbordat les esglésies m’agrada contemplar el Jesús que quan parla del més enllà, es refereix al camí obscur del qual he parlat més d’un cop: perquè la fe no és una conclusió científica sinó una búsqueda del sentit de la vida i de l’Univers. Què pensaria Jesús quan de nit pujava a pregar a la muntanya de les Oliveres perquè no entenia que Déu permetés que el matessin? ¿O quan es passava dies sencers, tot sol, al desert? ¿És estrany que amb la samaritana li parlés d’uns valors salvífics de l’aigua que ve de dalt?

Sé que aquest camí obscur de la fe es pot seguir i arribar a la no creença. Però jo soc cristià, i he après a fer-lo amb Jesús i al final de tot em sembla besllumar Déu, l’última raó de tot.