La veritat és que les celebracions de l’aniversari, amb el neguit dels dinars i de les trobades i la feinada posterior de contestar els missatges i escoltar el telèfon m’ha esgotat, per això avui, en lloc de continuar escrivint sobre temes transcendents em vull relaxar amb les herbes, com si dialogués amb elles. Tinc, per exemple el branquilló de la Marialluïsa que em va donar el Manel fa ja tres setmanes, que s’ha aguantat fins avui. Les fulles són d’un verd viu i al tocar-les desprenen una olor molt agradable.

L’interès per les herbes em ve de lluny, de quan tenia onze anys, d’un dia que veient que el gos dels masovers menjava herbes, vaig preguntar a un dels fills si també són herbívors, i m’explicà que no però que, com d’altres animals, les coneixen i saben quines són bones per les afeccions que pateixen. Després d’aquell dia, quan anàvem a collir herbes al camp pels conills ja sabia que no totes són iguals, i que els animalons també tenen les seves preferències.

I afegeixo que quan passo dies a la muntanya sempre n’hi ha un que surto a veure herbes. M’agrada conèixer les remeieres, de les quals tot i no creure en els efectes que de vegades persones amigues els atribueixen, sí que crec en els efectes sedants i fins curatius que tenen. De les herbes m’encanta la seva senzillesa i diria la seva humilitat. Passen desapercebudes, les flors solen ser petites encara que, vistes de prop, són un miracle. I estimo tot particularment el lliri silvestre perquè és la flor que Jesús de Natzaret assenyalà per dir-nos que si Déu té cura de les herbes i dels ocellets, a fortiori la que té per nosaltres, els humans, és molt més gran.

I acabo amb el desig que he apuntat a l’inici de la glosa d’avui: pau, senzillesa i alegria.