• 

La meva neboda Marta m’envia una foto del camí que fa cada dia d’Oxford, on viu, al seu lloc de treball. Sap que a mi m’agraden molt els camis i que recordo amb goig quan amb els Madueño-Garro vaig ser a Londres, i amb l’amic Martí Gómez vam anar a veure els frondosos boscos que hi ha el nord de la ciutat, com aquest d’Oxford, amb uns arbres altíssims, que en retallar la foto no es veuen.

Jo també tinc el meu camí. Un camí d’uns tres quilòmetres que fèiem molt sovint: cada cop que anàvem a Can Fatjó dels Xiprers, o en sortíem, com quan els diumenges anàvem tota la família a missa sempre caminant, o quan cada cop que algú venia en tren a veure’ns,  l’anàvem a buscar a Bellaterra i després els hi tornàvem, quan marxaven.

El camí creuava tot el bosc de l’Avellà, per entre pins halepensis i una rica vegetació. Anant sol, a peu o en bicicleta, m’omplia una emoció especial en viure en un lloc isolat i només nostre, una sensació d’identificació absoluta amb el territori, del qual em sentia formar-ne part… Però a la masia ja no hi hem tornat més i el camí –que es conserva igual– ara quan els segueixes cap a la casa, en arribar al llindar del bosc topes amb la barrera inhumana de l’autopista que va cap a Sabadell.

Sort que els records perduren i que l’enyorança et fa reviure les antigues emocions; i jo encara estimo més el meu camí, que em continua acostant a Can Fatjó dels Xiprers.