Ahir feia de passada un apunt sobre el contrast que es dona entre la immensa quantitat d’euros que es mouen entorn de la cimera de l’OTAN i l’extrema pobresa que hi ha en drames com el que s’acaba de viure a Melilla. I manifestava la meva desconfiança que aquest salvatge abisme se superi: en bona part perquè la societat gira entorn del diner.

També manifestava la meva incredulitat en que el rearmament de les nacions disminueixi i en que un dia els conflictes mundials es puguin resoldre parlant, i no guerrejant. L’arrel d’aquesta competició també està en el diner. En l’afany per sobreposar-se un país a uns altres, un continent al contrari, també per una qüestió de diners.

Aleshores ¿no fer res? No!, sinó encetar una campanya a favor de l’austeritat, com s’ha fet amb la qüestió del canvi climàtic, que avui ja la sent tothom. I començar per coses tan a l’abast com abaratir les despeses: nosalres les nostre, i els governants donant-nos exemple, com disminuint les enormes despeses en coses tan superficials com el protocol. Posaria aquí l’exemple que vam viure en el primer ajuntament democràtic de Santa Coloma. A iniciativa de l’alcalde Lluís Hernández dels tres cotxes que estaven al servei dels polítics se’n suprimiren dos, i els dinars polítics que fèiem al millor restaurant de la ciutat els vam canviar per un restaurant senzill, de menú…

Un signe! Com l’acudit publicat a la revista Època en ple Vaticà II: en l’aula plena de pomposos cardenals s’hi veia Jesús amb el mono de fuster, al qual el president de l’aula li preguntava, desconcertat: “Però tu, qui ets?”