Em va agradar que el Barça perdés, confesso que els darrers dies jo ho desitjava perquè l’excessiva propaganda que es va feia del partit no m’agradava, ni tampoc el to supremacista amb el que es parlava de l’equip. El femení a Espanya ha jugat mol bé. Feia uns partits rodons, no n’ha perdut cap. Però els equips contrincants són d’una qualitat molt inferior, equips pobres mancats de tot, com, per exemple, que s’han d’entrenar en camps amb herba artificial, i en el que les noies han de compartir l’esport amb la feina de cada dia.

El Barça s’ha beneficiat del fet de pertànyer a un gran club, i no només materialment (pel que fa a instal·lacions, a atencions personals de les jugadores… sinó també de poder empalmar amb la tradició futbolística del Club, forjada al llarg de molts anys, i que ha culminat amb el magisteri del gran Johann Cruyff i de Pep Guardiola, i de l’exemple del conjunt de l’equip del Xavi i de l’Iniesta, virtuts que són la  saba de la Masia del Barça, d’on han sortits els actuals entrenadors del Barça femení.

L’admiració que hem sentit per l’equip d’Alexis Putella ens ha fet somiar. La gent que ha acompanyat l’equip a Torí potser hi anava com qui va a un aplec familiar. Però tot just començar el partit vam veure com les noies de l’Olímpic de Lió tallaven en sec el preciós ball al que l’equip català ens té acostumats. Una gran lliçó; allò que deia Cruyff: “Fútbol es fútbol”.

Les llàgrimes de les nostres jugadores en acabar el partit i veure com la copa se’ls escapava farà que elles i nosaltres toquem de peus a terra!