Des que vaig conèixer Kilian Jornet és de les persones que més admiro i que em fan pensar en el model de vida escollit. És un gran esportista de muntanya,  però no són els seus triomfs en les competicions en les que pren part, el que m’atrau d’ell i em fascina. Ni els malabarismes que fa, les curses per crestes impossibles, que diria que ni un izard podria seguir-les. M’atrau la seva decisió de viure com viu, la forta voluntat per seguir l’objectiu que té, que és realitzar-se plenament i ser feliç.

En certa manera xoca amb el què se’m va imbuir a mi, i he predicat, ue deriva de l’estil de vida que ens presenta la nostra societat -o ens presentava- de ser útils, de fer el bé, de pensar en els altres. En Kilian Jornet la seva opció tan subjectiva la remarca de forma patent el lloc i les coses que fa, un estil de vida que li ve dels pares, absolutament lligats a la muntanya. El seu espai vital són les muntanyes abruptes i solitàries i la natura. En mi -i suposo que en molta gent-, la insatisfacció pel model de vida que fem es reflecteix en la pregunta que solem fer: “¿Viure a ciutat o al camp?”

Concloc que el que caldria és que de petits se’ns ajudés a descobrir què ens agradaria fer i com ens agradaria viure, i que se’ns animés a seguir la vocació´, subratllant la importància de la realització personal. I que se’ns ajudés a viure-ho amb profunditat, fos quin fos, després, el camí emprès. Que en ser vells poguéssim fer nostra la dita del gran poeta Pablo Neruda “confieso que he vivido”.

Ser! I pensar en els altres des del model de vida escollit.