Un apunt, només, arran de la celebració de la Pasqua. Un grupet d’amics vam treure el tema de la religió. Cadascú deia com la vivia, o, més aviat, com l’havia anat oblidant al pas dels anys. Una de les amigues concloïa que ara la seva religió és ser bona persona, estimar la gent i ajudar-la amb el què podia, i un amic molt aficionat al muntanyisme va dir que per ell la religió era la natura. És més, ho concretava amb una frases rodona: “el meu déu és la munanya”.

Estàvem asseguts al cim d’un turonet, a la vora del barranc, amb una vista esplèndida. Tancant l’espai hi havia una tanca de fusta. Era, per mi, una bona imatge per parlar de la religió. Ser bona persona, adorar la natura són vivències que no traspassen la barrera. Tothom pot ser una persona bona i exemplar. Però — dir-ho de forma gràfica—sense travessaar la barrera i entrar en el més enllà.

La religió començaria quan un pensa en els límits d’aquesta vida i en els límits de la nostra geografia, i quan reflexiona sobre les qüestions fonamental d’on venim, de què som i, sobretot, de cap a on anem. Una recerca que pertany inicialment a la filosofia i que viu també  l’art però que la religió la concreta en un algú o alguna cosa de la que depenem i a la qual podem dirigir-nos.

Una llàstima que per culpa d’uns catecismes puerils hi hagi tants cristians que no provin d’endinsar-se en el més enllà, tan present en Jesús .