Avui per la tarda vaig a Can Ruti a que em posin ferro a la sang. Fa temps, des que se’m declarà una anèmia, que prenc pastilles amb ferro. Als inicis em pensava que les capsuletes contindrien un preparat equivalent al ferro però el dia que en vaig obrir una, em vaig adonar que el que hi havia dins era ferro de debò en polsim.

Que el nostre cos conté un munt de minerals fa anys que ho vaig saber. Va ser en les classes de fisiologia a les que anava a la Universitat, quan jo tenia 18 anys. Entre la Fisiologia i l’Anatomia la meva concepció idealista del cos va canviar molt. El cos –vaig descobrir– és com una màquina que es regeix per  les lleis físiques. Adherides a la columna que aguanta l’edifici –la columna a vertebral– hi ha els ossos, que sostenen el cos, als quals s’enganxen els músculs, com politges que s’encarreguen del moviment dels braços, de les cames, dels dits, del cap… I anant encara més enllà, vaig descobrir la quantitat de productes químics que conté el nostres cos, amb l’aigua com l’element més abundant.

La visió de l’ésser humà com una creació excepcional –segons la imatge que ens donava la Bíblia– tot de cop em queia. Els humans ocupem un lloc natural –per alt que sigui– de l’escala animal. Però va ser llavors quan vaig conèixer el pensament del gran teòleg Hugh von Baltasar, que la decepció se’m va convertir en una visió atraient. Els éssers humans –sostenia– no som uns éssers alienígenes, som fruit de la terra, l‘obra d’un procés evolutiu de segles, tendint a un horitzó cada dia més alt. La Bíblia ja ho suggeria amb la bella imatge de Déu fent Adam amb fang de la terra.

De fang; però animat pel principi vital, com per un buf diví.