Ahir vaig dedicar la glosa del capvespre a la manifestació en defensa de la llengua catalana que aquest matí passarà arran de la Residènsia on soc, i que, baixant de la plaça de Tetuan, arribarà a l’Arc de Triomf. Sobre el maltracte de què és objecte el català ja vaig exposar qué en penso. Avui prefereixo lloar el nostre idioma, (com podria fer-ho de totes les llengües del món); de l’immens valor que té, de la seva llarga història.

Just fa uns dies es publicà la notícia que s’havia descobert el text sencer més antic (any 1105) , escrit en català, força abans de les Homilies d’Organyà. Un escrit redactat al poble de Cabó, en la capçalera de la preciosa vall de Cabó, pel sotsdiaca Ramon: el Memorial de Greuges de Guitard d’Isarn, senyor de Caboet. La vall, s’origina a la falda del Boumort i aboca les seves aigües al riu Segre, a Organyà. Poca extensa i amb només tres pobles, que bàsicament viuen de l’agricultura. Però quan Catalunya tot just s’estava formant i la població cristiana s’havia refugiat als Pirineus, –arran de la invasió els sarraïns–, aquestes valls pirinenques van ser les possessions i llocs de residència dels “senyors” de la naixent Catalunya.  

La pubilla de Cabó, Arnaldeta, es va casar amb el vescomte de Castellbò. La vall de Castellbò també és petita però ha entrat amb Cabó a la història, per dos motius principals: un, per la relació que el vescomte de Caboet va mantenir amb els càtars, als quals va acollir i protegir, i, l’altre, perquè a través del seu gendre els seus dominis, entre els que figurava la vall d’Andorra, van passar al comtat de Tolosa. Sobre Andorra, però, el bisbat d’Urgell retingué el domini espiritual. Per això, quan un descendent dels Castellbò-Caboet i del comte de Foix arribà a ser rei de França, nasqué el doble govern d’Andorra, segons els pariatges, que feren coprínceps el bisbe d’Urgell i el monarca francès.

Tot recorrent Catalunya he anat descobrint la nostra història, tan present en la terra, en els pobles i en la gent que hi viu, juntament amb la llengua, que és l’anima de Catalunya. ¿Com no ens hem de rebel·lar quan des d’Espanya intenten fer-la desaparèixer?