Avui fa 87 anys de la mort de la meva mare. Feia tres dies que s’havia trobat molt malament, estant a la torre de Sant Feliu de Llobregat. Cridats a consulta tres eminents metges amb el meu avi –que també era metge-, van decidir que s’havia d’operar urgentment. L’operació, feta  a Barcelona, va anar molt bé però, l’endemà, experimentà un canvi gran, i s’agreujà de forma alarmant. Llavors, complint el seu desig, la van traslladar a casa on moria a les 10 del matí. Abans va demanar que li portessin els cinc fills, els abraçà un a un alhora, que els besava.

Vam quedar orfes però mai no ens vam sentir sense mare. No la vèiem. No ens acompanyava al col·legi, no menjava amb nosaltres ni jugava, com quan unes setmanes abans ens havia comprat cinc pilotes de goma,  de color diferent cada una… Però, gràcies a l’exemple del papà. la sentíem viva i, en certa manera, més present que si encara convisqués amb nosaltres, distreta trastejant a la cuina o anant amb el papà al Liceu, o fent-li costat al despatx. Era al cel i des d’allí ens veia tothora. I nosaltres, sense necessitat d’agafar el telèfon, li parlàvem i ella ens sentia a l’acte.

Recordo el dia que, ja grandets i orfes de solemnitat (havien mort l’avi i el pare), remenant vells àlbums vam trobar una foto de la mamà de quan tenia 12 anys. M’agradà tant que aquella imatge és la que més he recordat. Jo tenia 7 o 8 anys. Ella se’m figurà com la germaneta gran, com l’he sentida sempre! ¡Una sort tenir una mare sempre jove! Enriquida amb el que hem anat sabent d’ella per les coses que les tietes ens explicaven i, sobretot, per la lectura d’apunts del meu pare, particularment la carta que va escriure a les monges del col·legi del Sagrat Cor, on havia estudiat. Vint anys més jove que ell se n’enamorà tant, que ell sempre va comparar aquell amor al dels cèlebres amants Abelard i Eloïsa.

Confesso que el fet de no tenir-la a prop m’ha esperonat a esmerçar-me per ser el millor possible perquè, al contemplar-me des d’allí dalt, estigui contenta de mi.