Dues pel·lis

Fa dies que no escric al blog, i en tinc ganes; problemas d’agenda i les avaries repetitives de l’ordinador m’ho han impedit. Però he aprofitat la baixa forçada per fer visites pendents, i per passar llargues estones seguint el judici que es fa a Madrid, als nostres polítics empresonats. Avui, la intervenció del que era delegat del govern espanyol, Enric Millo, qua se m’ha fet terriblement insoportable, i he acabat tancant la  televisió. He comprovat un cop més que l’entesa –el diàleg!– entre Catalunya i Espanya és impossible, a no ser que la situació s’agreugi i posi en perill l‘estabilitat al sud d’Europa i llavors, la Unió Europea obligui Espanya a dialogar.

De fet veiem dues pel·lis ben diferents. O més exacta, es juga un partit amb un reglament imposat per l‘equip adversari. Espanya des de fa segles, aliada amb França, va derrotar Catalunya i la sotmeté a les seves lleis, i d’aleshores ençà, la seva Llei és el reglament que regeix el partit. Això fa que mentre nosaltres celebrem amb goig el despertar del poble i la conscienciació cívica de la gent, que surt al carrer massivament per guanyar el futur, Espanya ho llegeix com un alçament tumultuós i perillós, i ens treu la cartolina vermella: votar es penalitza amb l’expulsió.

No sé com acabarà, el judici. La sentència podrá condemnar Catalunya perquè ells no és que no admetin la possible independència de Catalunya, és que ni tansols accepten que es pregunti als catalans com volem governar-nos, perquè la unitat d’Espanya –forjada militarment- és supersagrada.

Però el moviment del poble és profund i ve de lluny, com el movimemt de les capes tectòniques, que sempre acaben aflorant.