Avui dedico la glosa als amics i amigues que sabent que  compleixo anys m’escriuen o em truquen o al trobar-me em feliciten. Jo acostumo a dir-los que més que desitjar que visqui molts anys demanin per mi una intel·ligència clara i viure amb felicitat els  dies que em queden, sabent, però, que l’espelma ja ha cremat molta cera i que s’ha d’apagar aviat.

Just el que he llegit aquest matí en el rés de les Hores, en el salm 39, on hi ha aquests versos: “Fes-me conèixer, Senyor, la meva fi, / els anys de vida que em queden: / que m’adoni que passo de pressa”.  I una mica més avall afegeix: “L’home dura tant com un suspir, / trafiqueja amb coses fugisseres; es neguiteja inútilment”. Segur que hi haurà persones que aquestes paraules els semblaran pessimistes però per mi formen part de la saviesa, i que en lloc de desanimar et donen confiança i seguretat, perquè et porten al camí que dóna sentit a la vida.

Viure fent el camí que et fa sentir que la vida val la pena. Que és bonica. Un camí que et permet assaborir els gojos que no moren, com quan combregues amb la bellesa del món i amb l’amor de la bona gent; o quan unit amb els companys i companyes fas el que pots per estendre al nostre entorn els valors que ens fan feliços.

¿Cal dir-vos que agraeixo molt la vostra amistosa complicitat?

 

“Digueren a l’amic: –Per què  no contestes al teu amat, que t’està cridant?

Respongué:  –Ja li contesto  exposant-me a greus perills per arribar fins a ell, i ja li parlo desitjant els seus honors”. [11]

“Llibre d’amic i amat”, versió al català actual de Sebastià Alzamora, Editorial Barcino, 2016