Suposo que qui hagi seguit fins aquí aquestes gloses s’haurà adonat que estic a favor de viure el procés independentista amb tranquil·litat i esperit obert, fugint de les baralles i de les disputes. Em desagrada veure el to d’alguns dels nostres parlamentaris quan rebaten les intervencions insolents de Ciutadans o del PP. Tancats al palau, és com si juguessin un partit, i s’escarrassen a veure qui fa més gols i guanya. L’endemà els periodistes parlen de clatellots… però, què en pensa la gent normal?

Jo demanaria als oradors que si han d’excel·lir per alguna cosa sigui pel fair play, per l’empatia i respecte amb què tracten el rival. I per treure la controvèrsia del camp de la disputa i portar-la al terreny de les idees i de la reflexió. Potser una Arrimadas, un García Albiol i un Carrizosa continuaran impàvids, aferrats a l’atac, tancats ens uns discursos  que l’únic que pretenen és destruir l’oponent. Però del què no dubto és que el bon rotllo arribarà a la gent normal i l’ajudarà a situar-se.

Si la demagògia fa de les paraules –tretes de context i agafades en l’accepció més “negativa” – unes bales que es disparen contra l’adversari, explicades mostren el seu significat positiu i deixen de fer mal. És el que volia dir en demanar als nostres polítics que no converteixin el Parlament en un camp de futbol, on es barallen per veure qui fa més gols i guanya.

El partit en realitat es juga al carrer i el que ha de guanyar és la gent.