Fa uns dies vaig anar a veure l’exposició d’escultures, majoritàriament en guix, de l’escultor Josep Clarà (Olot, 1878-1958). Els guixos eren els acabats en material més treballable i més barat que com molts escultors feia servir Clara, dels quals després, en feia la rèplica en mabre o en bronze.

 Clarà modelant el bust del violinista Costa, que apareix al costat de l’escultor. Clarà era un gran retratista

No sé si el nom de Josep Clarà és gaire conegut de la gent, tot i ser considerat un dels escultors moderns més importants de Catalunya. Almenys, però, algunes de les seves escultures sí que les coneix tothom, sobretot la deessa de la plaça de Catalunya, l’estàtua de mabre blanc que es troba al mig d’un petit estany, al costat del monument de Subirachs dedicat al president Macià, tocant ja a la Rambla de les Flors. Una figura de dona nua, sòlida i magnífica, potser l’obra cabdal de Clarà.

Dues rèpliques de la Deessa

Els meus germans i jo vam tenir el goig de conèixe’l i de relacionar-nos-hi. Vam anar molts cops al seu estudi, una torre del carrer Santaló on vivia, que després es convertí en el seu museu, fins a l’any 1955, que tancà portes perquè l’Ajuntament se’n desinteressà, i fou traslladat a Olot. Clarà havia començat sota la influència del gran Rodin però evolucionà cap al classicisme, cercant la depuració i l’austeritat de la forma. El nu femení Puixança, de 1936, és un exemple perfecte de la cerca de Clarà de l’essencialitat, en la seva obra, perfectament d’acord amb l’ideal humanista dels noucentistes.

Puixança i Jove nu

L’exposició es fa al Museu Europeu d’Art Modern de Barcelona (MEAM), molt a prop del Museu Picasso. Amb el carnet de la Caixa l’entrada és gratuïta. Tant, per tan poc!