Continuo penjant fotografies de la Vall de Boí per completar el reportatge gràfic que vaig iniciar dies enrere [veure secció PAISATGES], després de la setmana que vaig ser-hi amb un grup d’amics. És la tercera remesa, les del dia que ens vam dedicar a la contemplació de les esglésies dels pobles de la vall. Avui, només Taüll  i d’Erill la Vall. Deixo per un altre dia Cardet, Cólli Barruera. La de Sant Climent de Taüll és la més coneguda, de la que se n’han fet més pòsters turístics i postals. S’ho té ben guanyat. Separada del poble, te la trobes així que hi arribes, aïllada, amb la muntanya de teló de fons, amb uns absis turgents, d’una gran bellesa. Que bé que es copsa el “missatge” d’aquestes esglésies, amb uns campanars tan elegants, tan aeris i gairebé transparents, que s’enfilen per fer-te mirar el cel. ¿Què sentirien els homes i dones que vivien en aquests verals tot el dia amorrats a la terra o guaitant el cel, per la por a les pluges i a les tempestes?

 Només passar pel costat de l’església ja veien el cementiri [en laa foto, el d’Erll], on reposaven molts familiars i veïns. I quan entraven a l’església, l’immens pantocràtor, el Jesús majestàtic amb els seus ulls tan grans els faria la impressió que els llegia l’ànima. La guia no em va saber dir perquè a Taüll hi ha dues esglésies tan importants, la de Sant Climent ja fora del casc urbà.

Em va parlar d’un possible intent d’instal·lar-s’hi un monestir. De fet, en moltes capçaleres de les valls pirinenques sí que hi ha un castell i un monestir. L’altra església, la parroquial, és al centre. Ara, amb la renovació de les cases i amb les que s`hi ha fet no em recorda tant la impressió que em va fer quan el poble era absolutament rural: la d’una lloca que s’aclofa damunt dels pollets. Per subratllar aquesta matge, el fresc que cobria tot l’absis,  que representa la mare de Déu.

Camí d’Erill; a sota, parròquia d’Erill i cases del poble