Arribo als 93 anys tal com desitjava en entrar a la Residència. Ha estat un camí llarg, i com vaig notar ahir de forma extrema, els anys ja pesen.. Però més que el cansament vaig sentir, immensament satisfet, contemplant el doll de vida que són el conjunt de nebots meus, amb qui celebrava el meu aniversari i com dies enrere el vaig celebrar amb els amics de Santa Coloma i avui, amb les monges, les treballadores i residents de les Germanetes dels Pobres. Una celebració que a escala petita he anat vivint amb les visites que he tingut, i amb les persones que em truquen o que m’enviaran un WhatsApp

Però amb qui primer penso en celebrar-ho és en els meus pares, els artífexs de que jo vingués al món, i que mentre van poder van tenir cura del bebè que era jo. D’ells penjo la foto del dia del meu naixement. Era el 31 d’octubre de 1929, a les 11’30 del matí i que, com s’estilava llavors, va ser a casa; a la casa de la Diagonal, de la que tant me’n recordo, i que m’encomana la seva serenor i bellesa.

Una celebració que alhora em fa mirar el futur, l’esclat de vida que passa d’una generació a una altra, com ahir no em cansava d’admirar veient les nebodes i nebots i les seves parelles, pensant que a aquesta generació ja la segueix la dels seus fills, renebots meus.

I que bonica la petita cerimònia del pastís amb els anys flamejant, que apagues enmig dels aplaudiments dels presents: l’evocació de la vida, que mai no es detura.