Dic “de les coses” però seria més apropiat dir “de tot”, perquè no solament són els objectes que tenim a la vora, els que tenen nom, sinó coses tan vives i viscudes com les emocions, les sensacions, els estats d’ànim… Tot! I la veritat és que desconeixem com es diuen la major part de les coses amb les que vivim. I en dir noms podria afegir adjectius, que expressen les qualitats, els defectes, el pes, el relleu… O els verbs, atès que tota acció té també el seu nom.

He triat un tros d’un full en el que m’esforçava a recordar els noms d’accidents del paisatge. Podria haver agafat el noms propis d’un ofici, com quan feia de pintor retolista. ¿Com es diu  cada un dels pinzells que emprava? ¿O l’acció de puntejar sobre la paret el dibuix que he fet  en un paper, i en vull marcar les línies principals on haig de pintar-lo? El paleta et parlarà de la plomada, de la gaveta, del nivell, de l’escarpa… Tu ¿com anomenes els elements geogràfics o del terreny per on passes, quan fas una excursió?

Trobes que el riu s’eixampla, fa com un bassal on la gent s’hi banya. ¿Saps que se’n diu un pèlag, un gorg..? Saber els noms és conèixer. Un cim, una agulla, la cresta, el pic, el tossal, la serralada, el coll, un turó, un monticle, una coromina…

Va molt bé llegir amb un llapis als dits i subratllar els noms que no coneixíem… fer el diccionari viscut.