La paraula viva

Ahir em fixava en el valor de les paraules per conèixer les coses, avui vaig més  enllà, n’admiro la virtut  que tenen de suggerir-nos horitzons impensables. Seria el que el poeta Joan Maragall definia com la paraula viva. Maragall posa l’exemple que va viure al Pirineu un dia que sobtadament el cel es tapà i sentí que la tempesta era imminent i, esglaiat, preguntà a un pastor per on podria escapar-ne. El pastor es girà, estengué el braç i digué: “Aquella canal!”. La força del gest, la contundència de les dues úniques paraules: això era la paraula “viva”!

I poso l’exemple del poema amb el que Jordi Pàmias clou el llibre La paraula i el cant, que he estat llegint els darrers matins. El poema es titula Resurrecció. Pensant en ell mateix, home ja gran carregat amb el pes de la vida, escriu: “…cada dia, amb boira gebradora / o amb sol, fem, junts, un atzarós camí / –com un riu amb meandres–, / que acaba en un espai de soledat.”

És la matinada del dia de Pasqua, el pensament de la resurrecció de Jesús li obra l’horitzó: “Avui / torna la primavera: canta el cucut, llunyà, / amb sol en la glaçada dels meus anys, / amb malves a la vora d’un camí compartit. / I al tossal, que l’alzina corona, s’entreveuen / uns ametllers en flor, rere la mort.”

Uns ametllers que floreixen rere la mort. ¡Quina força, aquestes paraules!

Facebooktwitterredditpinterestlinkedinmail

Sigues el primer en comentar on "La paraula viva"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*