La decisió que en un determinat moment es va prendre de fer una llista “sense polítics” em va semblar un enorme despropòsit. Primer, perquè, què s’entén per polítics? Les persones que són al govern? S’hi inclourien també les que estan a l’oposició? Qualsevol militant d’un partit? Però sobretot hi ha l’argument de pes: un procés eminentment polític com és el de la independència, no es pot fer sense polítics.

La ciutadania no tocada per les fòbies que crea el partidisme exigeix que els polítics es posin al front del procés, i que el liderin (sobretot els qui l’han estat acomboiant fins avui). ¿No recordeu amb quina força, amb quina vehemència Carme Forcadell instava Artur Mas a posar-se davant del procés? “President –cridava- president, posi les urnes!” L’aplaudiment unànime dels presents corroborava inequívocament les paraules de la Forcadell. I crec que sós molts elsqui voldrien que en la llista unitària hi hagués també en David Fernández.

Excloure els polítics abonava la tesi dels qui sostenen que la política és perversa i, en nom d’un assemblearisme utòpic, i amb raonaments com que el “poder” sempre es corromp, o que els polítics l’únic que busquen és la poltrona i embutxacar-se el nostre diner, voldrien fer política sense polítics.

Perquè la societat funcioni  és fonamental el protagonisme de la gent. La societat necessita que el poble es faci present i no un dia –quan va a votar–, sinó sempre. Que es manifesti, que proposi, que critiqui i que s’indigni. Gràcies a les massives manifestacions conegudes sota el nom de 15 de maig la política ha experimentat una tremenda sacsejada, tan gran, que mai més serà el que era. Tots els partits saben que s’han d’apropar a la gent, que han d’incorporar mesures per a la transparència, que han d’evitar fins i tot l’ombra de la corrupció, i que no poden seguir fruint de les prerrogatives personals derivades de l’eròtica del poder.

Però igual que cal recollir la pluja perquè tot no quedi només en un xàfec, el clam dels indignats (que es pot dir de gairebé tothom), ha  de trobar els camins perquè el sistema polític es regeneri i  esdevingui útil i democràtic.

En el cas de la independència  als polítics se’ls demana que liderin el procés: però en la direcció que els mostra el poble.