Ahir el Pablo ens va enviar un vídeo impressionant, dedicat a la ciutat moderna de Wuhan. Un amuntegament de cases d’una arquitectura atrevida, amb edificis uns altíssims, d’altres de línies ondulants, que d’una banda trobes bonics i el conjunt harmònic però, al pensar que poden allotjar-s’hi milers de persones, et produïa –almenys a mi—un fort neguit.

De seguida vaig pensar en el meu somni de la fuga al camp. De trobar-me amb la naturalesa. I vaig entrar en la conversa evocant el poblet de la Vall Ferrera que conserva tot el tipisme dels anys passats, enmig d’un paisatge esplèndid, absolutament ben conservat, en el qual només hi viu un home…

A part de l‘opció camp o ciutat, si et decantes per la vida urbanita o per l’assilvestrada, després del primer impacte penso que amb països i ciutats, i amb el futur de la humanitat amb aglomeracions de milions de persones (a Wuhaan em sembla que l’Eugeni em va dir que hi viuen més de 12 milions de persones), veus que no es pot fer la caseta i l’hort per  cada família, seria la destrucció del planeta. I, entrant a Internet, he cercat diferents solucions. I m’he quedat amb el Premi al Millor Edifici del Món de l’any 2015, atorgat a estudis Oma, en el qual veig una possible solució.

Això, però, no treu que lloï amb el gran poeta Horaci la felicitat de qui s’allunya del soroll i s’endinsa en la tranquil·la vida campestre.