La gent avui va al cementiri quan el “dia dels morts” és demà. És per una qüestió d’agenda, de com s’organitza el dia festiu, sobretot quan com aquest any origina un llarg pont. I no deixa de ser una resolució sàvia de l‘Església ajuntar les diades de Difunts i Tot Sants. Quan les famílies van a veure els seus éssers estimats que han mort compleixen un deure amb ells, els netegen el sepulcre, els porten flors, parlen amb ells i els resen un parenostre, enmig dels xiprers que apunten cap al cel. I l’Església, amb la festa de Tots Sants, ens diu que els difunts no estan morts sinó que viuen al Paradís.

Aquests són els rudiments de la fe: l’eternitat de la nostra vida. Però ¿hi ha gaires persones, incloses les que van a missa i es diuen catòlics, que ho creuen això, o es perden com a molt en una certa idea que “alguna cosa ha de transcendir” de les vides de cadascú?

Del més enllà no podem saber res amb certesa. És un món ignot al qual només s’hi entra amb el cor, amb la fe o a través del dolor. Són  suposicions. O creences, a les que arribem o bé perquè la intel·ligència ens fa veure com raonable que la vida superi la mort i/o, sobretot, perquè algú en qui creiem per la seva proximitat amb Déu –com Jesús, pels cristians– ens ho transmet.

Com va experimentar el filòsof Unamuno, és fàcil de creure quan s’accepta el misteri.

 

Llibre d’amic i amat

“Cercava l’amic algú que expliqués al seu amat que pel seu amor suportava grans treballs i moria. I trobà el seu amat, que llegia un llibre on eren escrites totes les penes que l’amor li donava pel seu amat, i totes les satisfaccions”. [14]