Seguint el repàs matutí de l’Atlas de Mochila, ahir, ja a l’Àsia, vaig acabar amb la fitxa de Tadjikistan, un dels sis països que em cridaren l’atenció en primer lloc perquè es pot dir que no coneixia, en segon lloc perquè els seus noms són difícils de recordar i, en tercer lloc, perquè tenen en comú que van formar part de la Unió Soviètica fins que s’independitzar l’any 1991. I afegeixo que mentre en llegia les fitxes no podia evitar el pensar en Catalunya. En comparava el nombre d’habitants, i pel fet de tenir un idioma propi, i perquè aquests països sí que han obtingut la indepenència.

Tots estan juntents, es troben a l’Àsia Central entre Turquia i la Xina. Vistos al mapa del continent sencer semblen petits; tenen a sobre la immensa Sibèria i al costat oiental l’enorme Xina. En transcric el nom i el nombre d’habitants (amb dates arrodonides). Seieu i agafeu-vos-hi fort, si voleu retenir-ne els noms: Azerbaijan (7 900. , Kazakistan (15 000 000), Turkemenistan (5 000 000), Uzbekistan (26 500 000).Kirguistan (5 000 000) i Tadjikistan (7 000 000). i en comú tenen, a mès, que la forma de govern és la república presidencialista, i que tenen com idioma oficial la llengua pròpia: l’azerí, el kaxako, el turkmeno, l’uzbeko, el kirgisso i el tadjiko.El següent país al que m’introdueix l’Atlas de Mochila serà la Xina, qui en lloc d’una pagineta li’n dedica tres.

¡Quina experiència tan interessant! i, en certa manera, desintoxicant, la d’aquest passeig matinal, després de l’estona del rés de l’ofici de la Litúrgia de les Hores, que és una capbussada en el mons bíblic i neotestamentari. És un aixamplar la mirada i saber-te petit, alhora que sents el goig de pertànyer a un món molt gran i molt ric… que contemplo des del meu humil piset.

Confinat, però el cor i la ment volen lliurament.