A la residència acostumen a venir alguns homes i dones voluntaris. Ajuden a repartir el menjar a la taula. Però m’han cridat l’atenció tres noietes joves, molt simpàtiques, que fan de voluntàries durant uns quants dies a la setmana. Em vaig interessar per elles i se’n van presentar. Són tres amigues, una d’elles filla de la Sindra, una treballadora de la residència.

La Nicol té quinze anys, ve d’una família del Perú, viu a Barcelona i parla perfectament en català. La Martina té setze anys, ve de la Xina, també parla català i se sent catalana. I la Pepita té divuit anys i parla italià. Em va sorprendre que sent tan joves vinguin aquí amb la gent gran. Els vaig preguntar per què ho fan, això. I em van dir que els agrada jugar a cartes o al parxís amb els avis, o servir-los el sopar. I els vaig preguntar d’on els ve aquesta afició. La Nicol va dir que venia per compassió als vells; li agrada estar amb ells, enraonant o jugant a cartes. La Martina va dir que li surt del cor. I la Pepita que li agrada consolar a la gent pobra. Jo em pregunto d’on els ve aquest afany de servir a la gent necessitada.

Em van dir que els surt del sentiment, però no de la religió. Van dir que amb la religió és molt avorrida i no els interessa, que la troben antiquada tal com és actualment. La meva conclusió és que la societat s’ha secularitzat i la nostra religió ha quedat molt endarrerida. La nostra joventut s’ha educat en l’ensenyament de la ciència, no entenen que els homes vinguin d’una figura de fang creada per Déu, sinó que tothom sap que venim dels micos.

Per mi aquestes noies són un signe modern que fan pensar en una societat nova