Segons Agustí Colominas l’any passat van arribar a Catalunya més persones que les que té Tarragona, i es pregunta com garantir-ne la catalanitat, que hauria de fusionar els catalans en un sol poble i no dividir-los en guetos excloents. A més de les dificultats que de per sí té tota integració cal afegir que l’estat escanya Catalunya, per desvirtur-ne la identitat nacional.
Un clar exemple de la política negativa és la proposta que ERC encarna per “ampliar-ne la base”, la de la presentació de Rufián com alcaldable de Santa Coloma, amb la llista de a qui es dirigeix per captar el vot: tohom!, perquè ja fa anys que ERC el que persegueix és l’hegemonia del partit, cosa que vol aconseguir amb la tàctica del peix al cova, que ja età vist com acaba: acceptant la descatalanització de Catalunya amb una política autonomista.
Els tertulians i els periodistes, amb els principals rotatius catalans, ja fa temps que són els corifeus d’aquesta política i l’obsessió la tenen fixada en la disputa partidista, quan en realitat els militants d‘aquests partits no són gaire més de 10.000 els que tenen en la seva llista mentre que Ciutadans per la República som ja més de 100.000 els qui ens hi em subscrit.
Però la seva miopia és tan gran que no s’adonaran, que existim, fins que el tsunami els peti al clatell.
Jo sóc d’una petita terra
sense rius de debò, sovint assedegada de pluja,
pobra d’arbres, gairebé privada de boscos,
escassa de planures, excessiva de muntanyes,
estesa per llevant al llarg de la vella mar
que atansa el difícil i sangonós diàleg
de tres continents.
Unes palmeres que amb els ulls closos
miro sempre immòbils sota l’oreig
tanquen el meu país pel migjorn.
Pel nord, unes maresmes. I a posta de sol
hi ha unes altres terres que anuncien el desert,
les nobles, agostades, espirituals terres germanes
que jo estimo tant.
Alts cims trenquen la meva pàtria en dos Estats,
però una mateixa llengua és encara
parlada a banda i banda,
i en unes clares illes endinsades en el mar antic,
i en una contrada també insular, més llunyana,
que avui pertany a un tercer poder.
Que diversa la meva petita terra
i com ha hagut de sofrir, durant segles i mil·lenaris,
la violència de diversos pobles,
les aspres guerres civils enceses dintre els seus límits
i més enllà del palmerar i els aiguamolls,
de la seca altiplanura i de les ones!
Perquè prou sap el nostre llarg dolor
que qualsevol guerra desvetllada entre els homes,
la més estranya o grandiosa lluita
que s’abrandi entre els homes,
és tan sols una guerra civil
i ens porta a tots patiment i tristesa,
la destrucció i la mort.
Per això ara és tan profunda la nostra esperança
—en el meu somni, ja contemplada realitat—
d’integrar-nos, en un temps que sentim proper,
salvades la nostra llengua i la nostra història,
en una unitat superior que duu el nom,
obert, bellíssim, d’aquella filla d’Agènor,
que un savi esguard veié prodigiosament passar
de la costa fenícia a les platges de Creta.
Quan arribi el dia, haurem fet el primer
i inesborrable pas vers la suprema
unió i igualtat entre tots els homes.
I potser aleshores ens serà permès de començar,
sense classes socials, ni odis religiosos,
ni diferències cruels i injustes pel color de la pell,
la nostra peregrinació a través de l’espai,
cap a la pensada llum,
i de seguir sense temença les misterioses
vies interiors de Déu, del no-res,
els infinits i lliures i alhora
necessaris camins veritables de la bondat.
Que no sigui decebuda la nostra esperança,
que no sigui escarnida la nostra confiança:
així molt humilment ho demanem.
Salvador Espriu. Barcelona, 1959
A mi em fa pujar la pressió sanguínia quan veig i escolto tanta polèmica, normatives, manifestacions, percentatges d’ús i qui sap quantes coses més pel tema del català a l’escola. Si continuem a dins d’Espanya d’aquí a molt poques generacions que vinguin darrere el català serà com el nostre llatí de la joventut. S’estudiava a les escoles, es traduïen textos clàssics i ens examinàvem d’aquesta llengua però no la parlava ningú (capellans a part, i ara ni tan sols aquests). La realitat és dura, però la sociologia no menteix.
Hola Jordi,
Entenc del teu comentari que ens hem de quedar de braços creuats veient com el català retrocedeix en el seu ús…? Així com acceptar que tenim un estat que posa pals a les rodes o diguem oli a la màquina perquè així sigui…? I no, no depèn de si continuem dins Espanya o no… si aquest Estat estimes “la seva” pluralitat nacional, serien figues d’un altre paller. Però lamentablement no és així, i per tant cal posar-hi fil a l’agulla, protegint i estimulant el català en tots els àmbits que sigui necessari.
QUAN DEIXES DE PARLAR LA TEVA LLENGUA MATERNA DEIXES D’ESTIMAR-TE
Estic, en part, amb en Manel. No tot és un desastre total. I es poden fer moltes coses. Avui mateix he estat a una reunió d’una agrupació d’entitats que es diu Ravaleando. Entitats molt diverses. Doncs bé, el 70% de les intervencions s’han fet en català, incloent el 80% de les intervencions de Salva, el president de l’AV del Raval. I sempre m’emociono quan vaig a alguna festa de nens de Primària, ara abans de Nadal. De procedència catalana-catalana, ben pocs, però tots cantant en català. I als seus pares i mares els cau la baba… Tenim molts problemes, però es poden fer tantes coses!