Eugeni Madueño

Els que seguiu www.capvespre.cat ja vau veure que ahir en Jaume no va escriure la seva habitual glosa perquè es va trobar molt malament la nit de dimarts. Normalment, abans de dormir, ell pensa el tema del qual vol parlar, i a les 6, quan es lleva, encén l’ordinador i comença a escriure. L’enllesteix abans de les 9, que és quan, de manera automàtica, l’escrit es reparteix entre els subscriptors de Capvespre. Avui, com veieu, tampoc l’ha pogut escriure. Ho faig jo, amb el seu permís i autorització, amb l’encàrrec d’explicar-vos què li passa ‘exactament’.

-Tu expliques exactament el que em passa -em diu.

Passa que el càncer se li va despertar el passat dimarts, en què va perdre les ganes d’ingerir res. I de la panxa li va emergir un dolor fins aleshores desconegut, que li va donar la nit. Així que dimecres al matí ja no va tenir esma més que per obrir un moment l’ordinador i contar que no feia la glosa perquè “estic marejat i amb prou feines m’aguanto dret”.

Així va passar tot el dimecres. Assegut a la cadira de l’habitació, adolorit, sense ganes de menjar res i, cap al migdia, patint uns singlots i uns vòmits tant inoportuns com desagradables.

A mig matí van venir a visitar-lo els amics José Antonio i Juanita. En Jaume va fer un gran esforç per mantenir el tipus i la conversa. Però els amics es van adonar ràpidament i van suplir amb abraçades i encaixades el millor dels discursos.

Al migdia no va baixar a dinar al menjador. Les germanetes, que estan amatents a tot el que passa a l’habitació d’en Jaume, li van pujar a l’habitació. Un brou, unes verduretes, una mica d’aigua. Però res.

Sor Gisela, la responsable de la planta en la qual s’està en Jaume, em va revelar a la tarda, quan vaig tornar, que no va ingerir res i va vomitar diverses vegades.

A la tarda estava pàl·lid, marejat, amb nàusees, exhaust. Molt. Paola, la infermera, es va espantar. Va trucar a urgències. Als metges del Pades.

Es van presentar al cap de poc. Un metge jove, alt, robust, barbut i molt professional, li va auscultar la panxa i li va dir:

–Jaume, l’intestí s’ha aturat, el tumor t’ha provocat una oclusió intestinal.

En Jaume, sorprès, li va preguntar:

–I això quants dies em durarà?

–Em temo que serà irreversible -va dir el metge.

–Així entrem en una nova etapa -va respondre en Jaume.

-Una etapa en què només farem el que tu diguis –va dir el metge–. Per exemple, estàs d’acord que et retirem tota la medicació i et posem una via subcutània per la qual t’entrarà un producte perquè no tinguis angúnies, ni vòmits, ni dolors, ja que també hi posarem morfina?

En Jaume, que va quedar bocabadat al veure l’adminicle (una petita bomba impulsora del combinat de líquids) va respondre el que ja imaginava que diria:

–Crec absolutament en la medicina, podeu fer el que vulgueu, teniu el meu consentiment.

El metge jove va ajuntar les mans i les va batre en senyal d’agraïment, i, d’una revolada, va donar ordres a la infermera perquè preparés el còctel medicamentós.

No vull deixar d’explicar-vos que mentre tot això passava, l’habitació es va anar omplint de dones amb uniforme blanc. La primera, Montserrat, la mare superiora de la Residència, que, en tant que antiga infermera (ara ja jubilada) es va comprometre a estar atenta a les dosis de morfina que calgui administrar per a temperar els dolors. La segona sor Gisela, un encant de dona, la persona que més mostres d’afecte li ha dispensat al Jaume en el darrer any. Es desviu per satisfer al ‘joven’ o al ‘Senyor Jaume’ (pronunciat així, amb j castellana, j de jamón: ja-u-me). I, en fi, la infermera del torn de tarda, la Paola, que ha pujat vint vegades per assabentar-se com estava, que ha fet fotos als líquids de la galleda, que ha trucat als metges del Pades perquè vinguessin a veure a ‘Don Jaume’. I Eyme, l’auxiliar que alegra l’estança amb la seva sonora alegria cubana.

–Venga, Jaume, no te hagas el remolón y bailemos un poquito de salsa –li deia quan, després de posar-li el pijama, l’embolcallava en braços per apropar-lo al llit.

Al llit es va quedar, ben tapadet amb una manta que li va desplegar la mare superiora, desitjant aclucar els ulls i adormir-se.

–Què vols que li digui als amics? -li he preguntat abans de tancar la porta.

–Que estic content perquè veig que això del càncer va de debò.

M’ho repenso. Entro i tanco la porta. Agafo una llibreta.

–A veure –li dic–. Explica’t millor.

–Com que no tenia dolor jo havia pensat que no tenia càncer, que els metges s’havien equivocat. I això alterava els meus plans, que eren morir-me després de fer 93 anys. Ara, per fí, veig que els metges tenien raó, que tinc un càncer i que va seriosament.

–Si, sembla que encetem l’etapa decisiva.

–Tu creus que encara podré fer algun dinar més com el que vaig fer amb els meus nebots i renebots? –em pregunta.

–Crec que no, Jaume –li dic.

–I sortir a passejar pel carrer encara que sigui amb el taca-taca?

–Ho veig difícil –li dic.

–Serà avorrida aquesta nova fase –divaga–. Tinc una ampolla de vi per encetar. Però no em ve de gust.

–Potser més endavant.

–Bé, marxa, la Isabel t’espera.. Ens diem adeu.

–Espero estar a l’altura i saber portar-lo amb humor, alegria i intel·ligència –em diu, xiuxiuejant.

Jo no ho dubto.