Continuo amb les gloses petites dedicades a objectes senzills, que ens fan amable el dia a dia. Avui trec la manta vermella, que en anglès deu tenir el seu nom propi. Em refereixo a la manta que en les pel·lícules angleses que representen un parell de segles enrere es posaven a la falda i als peus els senyors, quan viatjaven en cotxes tirats per cavalls. O se la posaven quan arribats el capvespre a casa s’asseien al costat de la llar de foc, i llegien el diari.

La manta vermella me la va regalar l’amiga Loli quan fa anys vaig anar a viure al pis del carrer Roma. Li vaig dir que era un molt bon regal perquè, a més de la seva inqüestionable utilitat, era un objecte bonic i cada dia, quan me la posés, la recordaria a ella. És la virtut dels regals útils i agradables.

Ara aquí a la Residència –que ja ha començat a fer fred– m’acompaya moltes hores del dia: quan m’estiro al llit per descansar, quan treballo sota la finestra assegut davant la taula-escriptori, i quan, al sofà amb les cames estirades en una cadira, em cobreixo amb la manta vermella.

Reminiscència de l’aristocràcia anglesa?, una cosa tan simple com una manta d’un vermell encès.