Acabo el tridu que he dedicat al problema del Mal, deslligant-lo de Déu. Confesso que no fa gaires anys em preocupava el paper que ell hi juga, argumentant el mateix que a tantes persones el ha allunyat de la fe, al pensar que si Déu ho pot tot i ens estima com permet tant de Mal i dolor. Moltes persones acabaven concloent que Déu és dolent, o que no existeix.
El meu nebot Manu i l’amic Joan Tudela sostenen en els seus comentaris que Déu no impedeix el Mal perquè respecta la llibertat humana. Jo també ho he sostingut molt de temps, això, encara que pensava que amb la seva saviesa ens podia fer “tan bons” com un llri silvestre, que no fa mai cap mal. D’altra banda a mesura que hi he anat pensant m’he adonat que ficar-hi Déu és una explicació filla d’una concepció cosmològica religiosa la de la Terra, concebuda com una gran finca de la que Déu seria l’amo, i de qui en dependria tot. Una visió tradicional, com la de l’Apocalipsi, en la que el Mal entra al món perquè Déu permet als dimonis que ens provin. És amb aquesta concepció que no fa gaire el cardenal Omella encara va demanar als capellans que organitzessin pregàries perquè Déu ens concedeixi la pluja, i que a missa es prega cada diumenge per la pau, per la justícia, pels malalts, quan Déu no ha aturat mai cap guerra! A molts pobles –com a Son d’Àneu– es conserven encara els comunidors, des dels quals el rector implorva que Déu salvaguardés els sembrats de tota malura, quan avui els protegeixen amb solucions tècniques.
Déu mai no ha aturat cap guerra, ni farà que plogui, ni permet el Mal per respectar la nostra llibertat. Són afers nostres. Amb els avenços de la ciència Déu cada dia s’allunya més. A milions d’anys llum!, segons telescopis tan potents com el James Webb. Per què demanar-li comptes del Mal que fem nosaltres? L’explicació d’on ve i de quin és el remei l’hem de buscar en nosaltres, valent-nos de l’antropologia, de la psicologia, de la política, de l’ensenyament, de l’educació… Perquè el Mal –que depèn de la part d’animals que conservem i que a molts els domina–, s’ordeni, i fem entre tots un món on acabi la fam, la misèria, el Mal. Una societat fonamentada en els valors humans i no en el diner.
En realitat Déu queda lluny, l’hem de buscar pel camí obscur de la fe, no com l’amo del predi de qui dependrien els conreus, sinó com la desconeguda raó última de tot.
“Reddite ergo quae sunt Caesaris, Caesari et quae sunt Dei Deo”, o podríem dir… a l’home el que és de l’home i a Déu el que és de Déu.
Només una petita conclusió que us proposo compartir: debatre amb bona fe sobre el problema del mal, tal com hem fet aquests dies, ens ajuda a plantar cara al mal.
No acabo de compartir la idea que el Mal està associat a la nostra part “animal” mentre que el Bé estaria associat a la nostra part més específicament humana. Sobretot perquè no crec que tinguem una part “animal” i una altra d”humana”. Som animals, però uns animals molt especials. No tant com de vegades s’ha pensat. Moltes de les característiques “humanes” (el llenguatge, l’altruïsme, la sociabilitat, per exemple) resulta que hi ha animals que també les tenen, encara que amb un grau diferent. Pel que fa al Mal, així en majúscules, els humans superem a qualsevol altra espècie animal que, sovint lluiten i es fereixen, però quan un dels contendents es retira el qui ha guanyat el deixa estar. Moltes lluites “humanes” són molt més cruels…
M’agradaria i agrairia unes gloses sobe el que dius al final del tercer comentari sobre el mal: el cami obscur de la fe i la desconeguda rao ultima de tot. Comparteixo conceptes , pero voldria tenir mes explicacions. O compartir -les.