En la glosa anterior em preguntava d’on ve la maldat, que veiem innata en les persona humana. ¿Com, de la visió paradisíaca dels nostres primers pares tan perfectes hem arribat a una situació tan degradada? Moltes religions ho interpreten com la conseqüència del pecat: al fet d’haver-nos apartat de Déu, com narra de forma extraordinària el llibre de l’Apocalipsi, l’últim llibre del Nou Testament catòlic.

El drama que s’hi exposa és impactant. A mi em crida l’atenció, sobretot, l’escena de la dona que està a punt de parir, i que el Diable empaita per devorar el nen tan bon punt que neixi. Llavors els Àngels declaren la guerra a Satanàs i l’expulsen del cel, i el llencen a la terra amb tots els dimonis. Llavors Satanàs es venja de la derrota perseguint els seguidors de Jesús (el nen fill de la dona esmentada, que és Maria), als quals perverteix. Una lluita que dura tot al llarg de la història humana, fins que al fi dels temps vindrà Jesús i ens salvarà definitivament. Una visió religiosa del món i de la humanitat que moltes religions encara fan seva.

Jo em pegunto: ¿no és en l’antropologia, en la psicologia, en l’estudi dels homes i de les dones en concret com a espècia molt evolucionada, però que encara té molt de l’animal, que hem de cercar l’origen de la maldat humana? La humanització dels humans no dependria de Déu sinó de nosaltres mateixos. De l’educació, de com fem la societat perquè sigui més humanitzadora…

Un afer nostre el d’acabar amb el Mal i el dolor, i no pas de Déu, no?