Dies enrere vaig llegir que a Manresa s’havien dedicat unes jornades a l’estudi de les barraques de pedra seca, que tant abunden a Catalunya. Llegeixo que n’hi ha milers de catalogades i que avui són protegides pel seu valor històric, arquitectònic i paisatgístic. En les moltes excursions que havia fet n’havia vist sovint. Sense fixar-m’hi gaire! Fins que un dia vaig anar a comprar un carret de fotos a una botiga del carrer Comtal i em sorprengué un gran plànol penjat a l’aparador, on es marcaven els llocs on hi havia cabanes d’aquestes. L’amo de la botiga em va parlar del seu valor històric, i de la necessitat que hi havia de protegir-les i salvar-les.

D’aleshores ençà sempre que trobo una cabana o barraca de pedra seca m’hi aturo, n’observo l’encaix perfecte de les pedres que, sense cap mena de ciment, se sostenen perfectament. ¡Com vaig disfrutar en una excursió que vam fer pels topants de Santes Creus, on vam contemplar una bona pila d’aquests casots! I em vaig recordar d’una conversa sostinguda amb l’arquitecte Pedragosa a Sòria: ell acabava de fer un recorregut per pobles mig abandonats de la província castellana i quedà admirat de la simplicitat de l’arquitectura popular, que comparà amb l’actual, que trobava pretenciosa, esbojarrada i caríssima.

Aquestes barraques o casots ens parlen de la història d’aquests paratges, de la lluita dels pagesos per treure dels camps les pedres, que aprofitaven per fer aquestes barraques on guardaven les eines, o s’hi aixoplugaven quan plovia i, en les més grans, hi guardaven els animals. Pedres que també empreaven per crear els murs de contenció dels bancals, amb els quals guanyaven terreny conreable.

Uns monuments avui aparentment muts que evoquen, però, el passat pagès de Catalunya.