Aquesta glosa vindria a ser un post-comentari al Comunicat de Can Ruti que l’Eugeni va penjar ahir. L’encapçalo amb una foto que jo hauria esborrat, però que l’Eugeni va incorporar al seu escrit i, ara, em sembla molt oportuna: la cara que hi faig trasllueix el grau de cansament amb el que surto després de les cinc hores d’estar estirat en la llitera. Un cansament físic, però no anímic!, la veritat és que les hores que passo a Can Ruti, sobretot en aquesta cambra d’infecciosos, me les passo en una tranquil·litat absoluta i feliç.

Una mica com si estigués somiant –a estones mig m’adormo–, i com si em trobés en un conte de Perrault, ple de fades. La fades són les infermeres que un cop que m’han posat la via (que encerten a la primera) i els tubs de les transfusions (ahir de l’antibiòtic i del ferro), entren i surten per veure que tot marxi bé, i sempre tenen un gest o una paraula carinyosa. I, posats a parlar de les fades, haig d’afegir que amb l’Eugeni tot resulta molt fàcil. Quan jo venia sol, un cop que havia passat la tarja per comprovar la cita anava a la sala d’espera, on podia passar una bona estona fins que em cridaven. L’Eugeni és expeditiu, va a trobar les infermeres i els diu que ja hem arribat, i no passen ni cinc minuts que ja m’atenen.

Cal dir que a l’Eugeni l’he rebatejat de nebot. Va ser ell qui un dia em va dir que això de d’amic al cap d’un seguit de visites sonaria com l’amic del Jaume, i podia crear malentesos. I vam acordar que es presentaria com el meu nebot. Un nebot espavilat i atrevit, que cau molt bé a la gent fins al punt que els doctors i les doctores en lloc d’explicar-me a mi com estic, ho diuen a ell.

Un nebot que fa cinquanta-set anys va ser el meu primer escolà i que amb el temps ha acabat sent més que un amic.