Avui dedico el capvespre a les visites. Són com un plugim: avui ve un antic amic a veure’m, demà serà el grup de noies, antigues jocistes i un altre dia, un company que em vol donar a conèixer un projecte que està tirant endavant. En acabar el mes són nombroses les visites que tinc, ben bé una cinquantena, i els metges m’han dit que les haig de reduir perquè acabo el dia molt cansat i amb febre.

Em canso, sí, però també em fan feliç. Es maco veure vells i nous amics, i familiars, i sentir-me acompanyat. Les visites componen una mena de retaule al qual, si hagués de posar-li nom, escolliria retaule de la vida. Com els que pintava el Bosco, només que a diferència dels seus aquest meu ni és dramàtic ni  escandalós, sinó ple de llum i d’alegria, que és el que et reporta l’amistat.

Rere cada persona hi ha una història, en la que jo, un moment o un altre o durant un temps, i en algun cas gairebé tota la vida, hem confluït. Després en veure les fotografies, aquest sentiment que em produeixen les trobades que evoco pren figura i color.

I m’adono del molt que val l’amistat!