L’empat del Barça amb l’Intern (3 a 3) va ser un cop molt dur per als quasi 100.000 culers que omplien el Camp Nou, i pels milions de culers que hi ha per tot el món. Jo diria que massa, que caldria prendre l’esport com un espectacle i fixar-se més en el bon joc que en la victòria. Hi ha casos, com el d’un cosí meu que és catedràtic a la Universitat de Girona, que quan el Barça perd no sopa i l’endemà –em va dir—a classe als alumnes els diu que agafin el llibre i llegeixin, i ell no els explica res.

Fa un parell d’anys dos amics i jo vam fer un grup a WhatsApp anomenat Barça, Barça… Barça! Seguíem els partits i comentàvem les jugades, no sense proferir més d’un insult dirigut al jugador que s’entretenia massa, o que fallava el xut quan era sol davant la porteria contrària. Jo m’ho passava bé comentant les jugades, subratllant la tàctica, elogiant els driblatges de Messi… I si el Barça perdia em sabia greu, però no fins a la desesperació.

Desesperació que entenc però que recomanaria suavitzar cercant la bellesa del bon futbol –quan n’hi ha–i lamentant-ho si hi falta. I remarcaria la fidelitat del públic culer, de la qual subratllaria el rerefons que entranya pel fet de ser el Barça més que un club, i que duent el nostre nom ens representa a tot el món.

Com deia Jordi Cruiff, “fútbol es futbol”!