Ahir escrivia que les dues opcions a les que s’enfrontava Junts eren prou complicades, difícils i insegures. Però una cosa veia clara: que aquest govern –trencat ahir– era insostenible. Els d’Esquerra Republicana no els ho van posar fàcil, a Junts, perquè després dels continuats desencontres durant el temps que van anar junts, el dia que al Parlament el president Pere Aragonés insistia que es quedessin no els va acceptar cap de les tres propostes que aquests van presentar, i que eren acords firmats per ERC, la CUP i Junts quan es nomenà president Pere Aragonès.

De mantenir-se al govern no haurien deixat de barrallar-se cada dia, i no només pel tracte impositiu i despectiu dels d’Oriol Jonqueres, sinó perquè queda clar que ERC no està per la independència, sinó per l’autonomia..

Sortir del govern –com s’han fet un tip de dir els defensors de quedar-s’hi– és la pèrdua del poder i la sortida al desert, com també no han cessat de dir i repetir els opinadors, els periodistes i els tertulians, sense ni per un moment pensar que en lloc de ser els 6.000 militants d’ara, s’hi trobaran amb els milers i milers de persones que des de fa temps defensen, lluny dels partits, la confrontació amb l’Estat, per continuar el procés iniciat l’1 d’Octubre.

Junts entra en la diàspora, sí: però ¿no hi trobarà la gent que creu de veritat en la independència?