Avui és sant Bru, fundador de l’orde religiós dels cartoixans, un dels més severs que existeixen, fins al punt que el papa Francesc va fer canviar algunes de la normes de la regla perquè ratllaven la inhumanitat. És un orde contemplatiu que es caracteritza pel silenci i l’extrema pobresa i encara que en un monestir hi puguin haver molts monjos, només es dirigeixen la paraula el dia d’esbarjo setmanal. Cadascun viu en la seva cel·la, un apartament amb el llit i la taula, l’habitació de treball i l’escala que li permet pujar un pis a munt, amb vistes al paisatge.

Recordo que un dia parlant d’aquest orde religiós i dels altres ordes contemplatius menys rigorosos, entre els intervinents en la conversa va haver-hi més d’un que deia que els ordes que es dediquen a l’ensenyament, o als malalts o als pobres els valoraven molt, però no els merament contemplatius; els semblava que no tenien cap sentit.

És la qüestió de si creiem que hi ha un més enllà de la vida quotidiana. De si els valors de l’esperit –i ja no pensant en el cel—tenen un valor per ells mateixos, com pensen persones com Sidarta, no després de la mort sinó en la present. Recordo que quan els meus germans i jo érem molt joves, essent a Sant Joan de les Abadesses, ens vam ajuntar amb un tractant d’ovelles que pujava al Taga. Ja molt amunt, ens digué: “Jo no hi trobo res a la munanya, hi pujo perquè és el meu negoci”.

¡No assaboria els valors del paisatge, del silenci que es respira als cims i del valor de l’esforç que costa l’ascensió!

(*) Títol de l’interessatíssim llibre sobre els cartoixans, de Nancy Klein.