Fa uns dies que vam entrar en el mes d’octubre, i ho vam fer per una porta molt gran, després que el dia 1 d’aquest mes s’hagi convertit com la data més important viscuda modernament a Catalunya. Amb les votacions de fa cinc anys –l’1 d’Octubre–el nostre país no és el mateix. Tot i que legalment sigui considerat com una província espanyola i que els nostres polítics es conformin amb només l’esquàlida autonomia, el poble ha despertat i no s’aturarà fins que Catalunya sigui lliure, reconeguda com el que és: una antiga nació que vol convertir-se en un estat modern, de l’Europa que hem de fer entre tots.

Octubre és un mes que em meravella pel dens santoral que conté, amb personatges ben distingits. En subratllo els que a mi em criden més l’atenció: santa Teresa de l’Infant Jesús, sants àngels Custodis, sant Francesc d’Assis, sant Bru, Mare de Déu del Roser, sant Joan XXIII, Mare de Déu del Pilar, santa Teresa d’Àvila, sant Lluc, sant Antoni M. Claret, sant Bernat Calvó, sant Narcís… i diverses verges. D’alguns, arribada la festa n’escriuré alguna cosa. Parlant de celebracions, afegeixo en darrer terme i a títol molt personal, que en l’últim dia del mes faré 93 anys.

Un mes d’inici de curs de moltes entitats, i amb moltes activitats: sembla que tot comenci. I una tardor en la que haurem de veure com es desenvolupen situacions tan greus i difícils com la de la terrible guerra de Rússia contra Ucraïna, mentre Catalunya haurà de trobar el camí que ens tregui de l’atzucac polític que arrosseguem de fa massa temps.

Coses grans i coses petites, coses bones i coses dolentes. La vida –emprant una dita popular– és una muntanya russa.

Per compensar els dies sense capvespre, avui, ja dimeres dia 5, penjo dues fotos sobre fets dels que m’hauria agradat parlar: el concurs dels castells celebrat a Tarragona i la manifestació a la plaça de l’Arc de Triomf, a la que vaig unir-me per afermar la meva esperança en el protagonisme de la gent. Adjunto, també, la meva tarja de membre del Consell per la República; som ja més de 100.000!