Avui fa noranta-quatre anys que va néixer el meu germà Manuel i poc més de dos que va morir, sense nosaltrs poguéssim celebrar el comiat, per la pandèmia. Per raons de la data del seu naixement i el meu vam fer junts els llargs anys d’estudis escolars, des del col·legi alemany abans de la guerra, fins acabar el batxillerat, el 1957. El Manuel era molt bon estudiant, de caràcter tranquil i afable, a qui segurament vaig fer patir més d’una vegada perquè jo era, per dir-ho amb un vocable amable, força entremaliat.

Deixat Can Culapi les nostres vides van prendre camins diferents. Ell amb el germans petit i gran van jugar un paper molt destacat en l’Acadèmia de Llengua Catalana, de la qual el Manuel, pel seu caràcter equànime i dialogant, en va ser president, com n’havia estat també de la Congregació Mariana. I es dedicà –i jo diria que amb més fervor– a la direcció de la revista l’Infantil-Tretze vents, que havia fundat a Solsona el bon capellà i excel·lent amic mossèn Jesús Huguet.

Però per damunt de tot el Manuel es va lliurar als fills i als nets. ¡Com disfrutava organitzant la festa del Fanalet, que havia inventat com la “festa major” dels estius de Pallejà! L’amor a la família el portà a la idea de salvaguardar-ne la memòria, escrivint petites ressenyes de tot el que es feia, que després guardava en l’Arxiu Familiar, que també va crear ell. No cal dir que va tenir un especial interès en recuperar la figura del pare, fins obtenir que l’Ajuntament edités el magnífic llibre Manuel Sayrach, arquitecte modernista, que ell hauria volgut que en lloc de modernista se’l qualifiqués d’humanista, perquè aparegués amb els valors personals que el caracteritzaven. Per això va escriure el “seu” llibre sobre el papà i la família, que avui es presenta.

Una greu malaltia se l’endugué plàcidament i en pocs dies l’altre món. Ell mai no va dir que es moria. Explicava que seguint l’ocell blau, marxava cap a un món meravellós