Avui el santoral recorda la figura de sant Vicenç de Paul (1581-1660), capellà francès que sobresortí per la seva infatigable dedicació als pobres, després que havia treballat a Roma al servei de families de l’aristocràcia. Atret per la crida de l’evangeli es volcà als pobres, i amb l’ajut de Lluïsa de Marillac –també canonitzada i fundadora de les filles de la caritat, unes monges que anys enrere cridaven l’atenció per les ales de les seves toques– fundà diverses institucions dedicades als pobres.
Avui, però, la meva intenció no és parlar del sant sinó de la resposta que ell, com l’Església Catòlica tradicional donava a la pobresa, tot i que Vicenç de Paul ja va dir que la caritat sense la justícia no valia res. La meva idea és ampliar una mica el que ja vaig dir comentant que institucions com la de la residència que m’acull van tancant per la falta de vocacions religioses que se n’encarreguin, un fet que obeeix a la secularització de la societat i al reconeixement dels drets humans, a l’exigència que en lloc de proveir de vivenda, de sanitat, d’ensenyament, de vacances… a la gent per la via de la caritat, se n’encarregui el govern amb una adequada política social, que n’atengui aquests drets que té tot ciutadà.
En aquest ordre he citat sovint l’exemple de les monges franceses de Santa Coloma. Tenien la millor escola de la ciutat però la van passar al ministeri corresponent, i les religioses titulades de mestre que van voler s’incorporaren a l’escola pública. Contribuïen a fer una Església més pobra i d’altra banda, amb el seu treball, podien donar a l’ensenyament el toc humanista que els donava la vocació religiosa.
Uns canvis lents, però que ja es donen en molts camps.
“(Que l’església)…en lloc de proveir … de sanitat… a la gent …per la via de la caritat,que s’encarregui el govern amb una adecuada política social que n’atengui aquests drets que té tot ciutadà.” Ara faré de Jaume, que sovint planteja preguntes inquietants: i quans els governs no ho facin, què fem? Exiguir’ho, sí, ho sabem; canviar de govern, d’acord. I si segueix sense fer-ho, què fem? Responc:
Mentre no arribi la justícia, fem caritat. Això es actuar com a cristians que partint de l’humanisme el trascendeixen fonamentats en Déu.
Totalment dacord amb tu,Enric. Jo matex gràcies a la Residència de les Germanetes dels Pobres puc viure sense que em falti res. Abans de solicitar-ne l’entrada em vaig apuntar a la casa assistida que l’Ajuntament anuncià que faria a Can Calvet (Santa Coloma), i que finalment reduí a una casa només tutelada. La Residència és una gran obra de caritat. El meu capvespre era un comentari sobre perquè aquest tipus de cases van plegant. Una causa és que amb la secularització de la societat cada dia hi ha menys vocacions religioses per atendre-les, i afegia que també cada cop més els ciutadans som conscients dels nostres drets, i exigim que siguin els governs que els atenguin, com una qüestió de justícia i no de caritat. Afegeixo que voldria que l’Església, pensant en el pobres, sense desatendre les obres de caritat existents faci sentir la seva veu perquè la societat se n’ocupi. Ha estat la meva conducta, però quan un pobre em demana una caritat sempre li dono alguna moneda. És el mentrestant del que tu, Enric, parles.
Bé Jaume. Me n’alegro que estiguis ben atés. Si em dius on ets et passaré a veure. A la mateixa residència que en Salvador Cabré, a qui veia de tant en tant?
Respecte al tema de la major secularització del nostre entorn ho celebro con una evolució positiva del cristianisme en la societat. Deo gratias. Però per a beure el vi de la fe ens cal un vas. Institucions. Es la funció de l’església: custodia, transmissora de la fe. Si el vas és un orinal, per net que estigui, fa fàstic. Si el vas és una copa com cal s’aprecien els aromes, el color, la textura del fruit de la vinya. Jn 2, en la narració de les noces de Canà, ens recorda que Jesús és el millor vi per acompanyar la festa de la vida. Fem, com ell, de l’aigua de les purificacions religioses, allò que el cap de servei diu al nuvi: “tu has guardat fins ara el millor vi”. Una forta abraçada.