Quan la televisió ens mostra els actes vandàlics que tan sovint es produeixen quan acaba un concert o una actuació dirigida al jovent, quan la policia invita els joves a desallotjar el carrer, més que en les destrosses que fan i en els robatoris de les tendes em fixo en els joves, en els nois i noies que hi apareixen: com vesteixen, quina cara fan, si en reconec algun… Voldria esbrinar com són, normalment, i m’imagino que molts d’aquests nois i noies deuen ser com els fill i els nets de famílies amigues o conegudes.

Aleshores em faig la pregunta de si en certa manera –per dir-ho d’una mare entenedora–no estem donant carn a la fera. El jovent i tots els humans som en gran part fruit del que ens alimenta. I si haig de ser sincer, diré que quan veig molts dels festivals multitudinaris de música no em sembla que el que es veu en l’escenari comuniqui gaire calma, gaire quietud i gaire serenor al públic assistent. Els cantants es mouen com electrocutats dalt de de l’esceri, es contusionen amb gestos violents, salten i ballen com embogits…

Els crits i l’esbojarrament ¿no pot ser encomanadís? Sé que és una moda i que això, avui, ven. Però els ajuntaments, la televisió, la societat ¿no haurien de reflexionar sobre el model de diversions que ofereixen als jovent, cercant que siguin sanes, més que guanyadores dels primers llocs dels rànquings d’audiència?

He escrit la glosa sense aprofundir en el tema. Pregunto per pensar-hi perquè el vandalisme dels nostres joves em preocupa.