Quan ja fa anys vaig llegir per primer cop que es farien uns parcs naturals a Catalunya vaig adonar-me de l’amenaça que queia sobre el paisatge. Parcs, com les reserves dels indígenes als grans països per evitar que desapareguin. M’adonava per primer cop que l’amenaça del totxo, amb l’orientació que pren el nostre país, és inesquivable. Preval la indústria i el diner i això, sumat a les necessitats de crear equipaments dedicats a la ciència i altres serveis, fa que la pagesia i el món rural, sobretot en les proximitats de les grans ciutats, vagi desapareixent.

Ara, el meu lament és personal i subjectiu. No jutjo si el projecte del Parc Alba és bo o és dolent. Però em dol molt, perquè arrasa un món en el que vaig viure una colla d’anys, amb el qual m’identifico i enyoro. Les vinyes, els camps de conreu i els boscos de Can Fatjó dels Xiprers, que eren el meu paradís, desapareixeran en omplir l’immens territori de Cerdanyola, Bellaterra i Sant Cugat d’edificis i d’instal·lacions tecnològiques, reservant només el que en diuen el corredor ecològic, que va fins a la muntanya de Sant Llorenç de Munt.

Un sentiment que em recorda una conversa que teníem un dia els capellans de Pobleou, en la que jo vaig parlar dels canvis que experimentaria la societat i el rector d’una de les parròquies s’exclamà, dient: “Sort que jo ja no hi seré i no ho veuré.” Un clam que ara també em surt de molt endins, horroritzat per la progressiva i indeturable expansió del totxo a Catalunya, que ja afecta a la finca on va néixer la meva mare.

Sort –em dic– que els records sobreviuen sempre!