Cada any en arribar la festa de sant Mateu hem solgut reunir-nos els capellans que fa, just avui, 65 anys que ens van ordenar. Per a aquest acte portàvem preparant-nos vuit intensos anys (sense comptar els que bastants companys havien passat de més petits a l’aleshores seminari menor de la Conreria). Vuit anys per fer efectiva la transformació que la litúrgia expressava molt bé, amb la frase “ex hominibus assumptus”, trets d’entre la gent per convertir-nos en ministres de Déu a la terra.

La cerimònia de l’ordenació era impactant. El bisbe realitzava una sèrie d’actes, com la d’ungir-nos amb oli les mans, mentre pregava a Déu que ens transformés en capellans. Una mena de màgia sagrada en la que hi crèiem, i el que podria ser una simple designació d’un ofici al servei dels creients ho vivíem com una veritable transformació. Ara, d’aquells nombrosos capellans, ja som molt pocs. Potser 10, i encara algun molt atrapat pels anys. De manera que aquest any només ens trobàrem sis, els de la fotografia i dos més.

La foto m’agrada molt. Tres capellans molt diferents. Un, al qual admiro i estimo molt, després d’una cinquantena d’anys de rector s’ha jubilat, però continua al peu del canó, malgrat els dubtes i el desacord amb la línia eclesial actual. L’altra es va casar, i com molts que han plegat –o els han plegat— seguiria administrant una parròquia. I jo, que aprofundint en les noves vies de futur ha arribat un moment que soc capellà en la diàspora , fora de l’estructura eclesial actual.

Una situació que fa pensar. Els tres camins compleixen amb la missió que se’ns encarregà de treballar per fer de la terra el regne de Déu. Per què els bisbes no els reconeixen?