Després d’haver dedicat dos capvespres a la presència del Mal al món, gairebé no sé que dir del fastuós comiat de la reina Isabel II. Tinc encara gravades a la retina les vistes de les fosses de Ucraïna, el plor de la gent, la destrucció del país… Però haig de dir, d’entrada, que l’espectacle que ens ha ofert la BBC ha estat espectacular. D’una bellesa gran, d’un desenvolupament perfecte.

I el que he trobat més impressionant és la participació del poble. Una comunió encomanadissa en bona part, gràcies a la institució monàrquica, al saber fer-se sempre present, sense ficar-se en política, però donant als ciutadans aquell plus o aquella mena de seguretat que es troba més enllà dels alts i baixos polítics. Però aquesta tan remarcable comunió penso que es deu sobretot a la figura de la reina, al seu dolç i empàtic somriure.

I ve la reflexió freda: quant ha costat aquesta cerimònia fúnebre? La paga l’Estat: per tant els ciutadans. Però també ¿quants diners no aporta l’increment del turisme? També podríem preguntar per arribar fins aquí — la consecució de l’Imperi!– quantes guerres no ha costat, quantes morts, quanta injustícia? Un món que potser es va acabant i que m’agradaria que un altre món, un món nou, ens admirés no pel fast de les grans cerimònies sinó per la igualtat de la gent, per l’austeritat, pel respecte a la natura.

Un món en el que es fes palesa la germanor i la bondat!