L’existència del Mal les religions la solien atribuir a uns demiürgs, o a uns déus dolents que competirien amb el Déu bo, una concepció que en la religió catòlica trobem la més brillant i espectacular plasmació en l’Apocalipsi (finals s.I), que descriu la lluïa entre Déu i el dimoni per fer seva la humanitat. Hi ha, en aquest llibre, la poderosa i impactant imatge de la dona que està a punt de parir i que la bèstia de set caps (imatge del dimoni) persegueix per matar el fill que és a punt de néixer: Jesús, que acabarà vencent-lo i crearà el Cel Nou i la Terra Nova, on no hi haurà cap més llàgrima.

Sant Agustí va atribuir el Mal al pecat comès pels primers pares, que s’hauria tramès als seus descendents: el conegut pecat original que, sense la gràcia de Déu, impossibilitaria l’home a obrar el bé. Avui sabem que no hi ha una primera parella de la qual procedeix la humanitat sinó que els humans som el resultat d’un llarg procés evolutiu d’uns antecessors, que van donar origen als l’homo habilis i sapiens, éssers racionals, però sense deixar de ser animals. L’existència del Mal que ens esborrona veure en tantes persones ¿no l’hauriem d’interpretar a la llum de la psicologia i de l’antropologia?, perquè es tractaria de la difícil superació dels instints per la raó i la bondat, pròpies de la nostra part espiritual.

Seria en l’educació i en la creació d’unes condicions humanes justes –penso jo– que la humanitat acabarà superant el domini del Mal. I és aquí on veig la contribució que podem fer per superar-lo. Sé que mundialment jo sol no el puc vencee, però en la mesura que contribueixo a la millora del meu entorn m’uneixo als moviments que lluiten per superar la misèria, la ignorància, la injustícia, que són el caldo de cultiu del Mal, i segur que en un món himà, bo i just per a tothom el Mal perdria la seva consistència.

Per contribuir-hi no cal anar lluny: al meu costat hi ha entitats i grups que treballen per fer una societat millor, només cal apuntar-s’hi.