Les visites em fatiguen però m’agraden perquè a més de sentir l’escalf de l’amistat, em fan reviure temps reculats, de quan es pot dir que ens obríem a la vida, cadascú des de les seves circumstàncies. T’adones dels canvis que hem experimentat i de com, les il·lusions i ens molts casos els ideals que abraçàvem, s’han afermat i han crescut. La visita d’ahir va ser, en aquest sentit, extremadament suggestiva. Vingueren tres antigues jocistes i el Lluís, conegut molt posteriorment a través de l’inoblidable Robert Cama.

A sota de la foto de la visita en reprodueixo una altra en la que hi surten dues de les noies que van venir ahir, que formaven part del nucli dur, o fort, de la JOC del Fondo i de tota la ciutat. Em fa gràcia veure-les ara i evocar aquells temps. La foto en blanc i negre és a la parròquia gran, uns havíem reunit per tractar temes sobre la marxa el moviment jocista local. Noies vingudes d’arreu d’Espaya –les d’aquesta foto, d’equerra a dreta, de Castella, d’Extremadra, de Lleó i d’Andalusia. Eren els inicis de la nova Santa Coloma, la coneguda llavors com ciutat dormitori en sentit pejoratiu, un lloc on faltava de tot i els obrers venien a dormir per l’endemà tornar a la dura jornada de treball.

La JOC acollia aquells nois i noies i els conscienciava de la injusta que era aquella situació, i els animava a lluitar per canviar la societat partint del valor de tota persona. Els jocistes i les jocistes havien fet seu el lema que deia amb rotunditat “no som ni màquines ni bèsties sinó persones humanes, i fills de Déu”. ¡Quantes revisions de vida, quantes trobades, quantes iniciatives com els Diàlegs de Joventut, les excursions, les lectures… per enfortir l’ideal i l’amistat!

Ara, ja a l’hora de la sega, veig amb satisfacció com aquells plançons han crescut. I em fa feliç sentir-los dir que aquells ideals els han acompanyat sempre.