En un 16 de setembre va morir la meva mare. Sempre que puc li dedico la glosa del capvespre, com avui. I ho faig, ara, triant una fotografia que m’agrada molt. Una foto molt antiga que capta una escena de les vacances d’una família de terratinents de la pagesia catalana, en aquest cas dels Fatjó dels Xiprers.

En la foto hi apareix en primer terme la meva mare, muntada en una burra, i al seu darrera, l’àvia Dolors dalt, diria, d’una mula. El meu avi –el senyor Tomás– ja havia mort. La foto és feta a Das, on els Fatjó passaven els estius. Hi surten també les germanes de la meva mare, una tia i dues minyones, guiats per un parell de pagesos. Una imatge tan diferent de les excussions d’avui! La família vestida de dol, tots de negre. I em pregunto com ho passaria la meva mare, que llavors tindria dotze anys. ¿Quin demà s’imaginaria, com pensaria que seria la seva vida? Segur que no li rodaria pel cap que als vint-i-sis anys moriria, deixant cinc nens.

Aquest pensament sempre me l’ha fet present, convençut que recordant-la li allargo la vida. Sempre m’he sentit fill d’aquella tendra nena que muntada en una burra s’obria a un món llunyà –els Pirineus–, on passaven el mes d’agost, en el petit poble de Das.

Us estrenyerà que m’agradi fer-vos-la present?

‘