Ahir va fer un any que soc a la Residència de les Germanetes dels Pobres, de la plaça Tetuan de Barcelona, i encara recordo l’encesa batalla interior que vaig sostenir,  abans d’acceptar venir-hi. Feia poc més d’un mes que havia tingut l’ictus i que era a un centre de recuperació, on transcorreguts els trenta dies havia de sortir-ne. Força recuperat, la meva obsessió era tornar al meu piset del carrer Roma de Santa Coloma fins que, al final, els arguments de familiars i amics em van convèncer: després de l’ictus i a la meva edat si requeia o estava malalt ¿podria suportar el dia a dia, comprar i fer els àpats, sortir sol al carrer…?

La decisió va ser com si pactés un armistici amb el destí. Com si el temps i la salut es poguessin pactar. I vaig decidir que entraria  a la residència però que no m’hi aclimataria –com em deien per animar-me–, tot assegurant-me que al final a la residència m’hi trobaria com a casa, pronòstic contra el qual encara em rebel·lo perquè sempre he estat un ocell lliure, i el vol em porta a Santa Coloma i la seva gent. I vaig decidir (¿es pot dir així?) que aquí, a la residència, hi estaria un any i que al finalitzar-lo em posaria malalt i que, complerts els noranta-tres anys me n’aniria d’aquest món, lliure de totes les traves.

El fet és que en la residència m’hi trobo bé i que l’objectiu que em decidí a venir-hi, que és l’atencoçió personal, és pefecta. I, podent sortir sempre que vull i tenint tot el temps per mi, i ara, que cada dos per tres vaig a Can Ruti, faig parada a Santa Coloma. I diria que el meu desig d’anar-me’n d’aquest món es complirà aviat  i això em fa molt feliç, perquè és com si fes el viatge acompanyat de molts amics i coneguts, quan estic a punt de fer el cim, mentre tanco carpetes, i escric, i llegeixo, i segueixo les coses que passen al món, vivint el dia a dia amb alegria.

I em dic: no és magnífic mirar la mort com l’arribada a Ítaca?